Tag Archive | ERC

La voluntad de un pueblo

Es lunes, 26 de noviembre, y los operarios de los Ayuntamientos comienzan a bajar toda la publicidad que ha cargado las calles de políticos. Entre todos los mensajes que ahora desaparecen, el que resuena mejor hoy es el eslogan de CiU, ideal para definir el día después de las elecciones. Hoy, sí sabemos “la voluntad de un pueblo”. Y es bastante más compleja e interesante de lo que nos habían hecho creer:

1. Catalunya es más plural que nunca. Hay muchos colores. Justo cuando algunos llamaban a concentrar el voto en los polos fuertes, ha pasado lo contrario. Los partidos pequeños crecen. Los grandes caen. El eje nacional (España-Catalunya) coge más importancia en su gama de grises y el debate en el eje social (Derecha-Izquierda) también toma más significado: los candidatos que han hablado de la crisis suben con fuerza. Este collage fascinante marca la diferencia de Catalunya con España. Aquí hay un mosaico de 7 partidos como reflejo de una sociedad plural. España es diferente: tiene una mayoría absoluta del partido 1, una oposición del partido 2 y un partido 3 (IU) que hace lo que puede para ser una alternativa al bipartidismo que PSOE y PP crearon en los años 80.

2. Los Medios de Comunicación no se han enterado de la película. La misma noche de las elecciones, los responsables de los principales diarios reconocían en TV3 que estaban sorprendidos y que no habían sabido explicar lo que realmente pensaba la gente de a pie. Las encuestas se han equivocado mucho (¡una del CEO daba 71 escaños a CiU!). Señores periodistas y ‘creadores de opinión’: dejen de dar vueltas en los pasillos de los Parlamentos y vuelvan a mezclarse con la gente en su día a día. Porque no sólo los políticos viven y se retroalimentan en su pequeño mundo ficticio. Los periodistas, muchas veces, hacen exactamente lo mismo.

3. Suben los partidos que tienen las cosas claras. Junqueras, líder de ERC, ha hecho una campaña tranquila en la que el mensaje era muy sencillo: ‘Nosotros seguimos diciendo lo mismo de siempre, con un tono incluso más humilde: queremos la independencia’. Y los independentistas les han votado. Lo mismo pasa con Ciutadans. ‘Catalunya es una región de España’. El partido formado alrededor de Rivera nació para defender esta idea. La han mantenido, y la gente que opina así, les vota.

4. Los resultados dan lugar a un “Govern” natural. Como acertó a decir Mas, CiU es el único partido que puede plantear formar “Govern”. En medio de la crisis y habiendo perdido 12 escaños, necesitan un socio estable para no hundirse más. ERC sólo pedirá que se mantenga la promesa de un referéndum antes de 2014 y que a nivel de déficit se comience a hacer alguna cosa que no sea sólo recortar. El pacto podrían cerrarlo hoy mismo, aunque simulen unos días de negociaciones. Las dos otras opciones de CiU para sumar serian PSC y PP. Ambas parecen imposibles.

5. El PSC ha cambiado de clase. Hasta ahora eran un partido que jugaba para ganar. Pero han suspendido varias veces y ahora tienen nuevos compañeros de aula. Les costará acostumbrarse a ver como los Herrera, Junqueras y Sánchez-Camacho sacan las mismas notas que ellos. Es el momento ideal para comenzar de cero. Poner líderes jóvenes y decidir qué quieren ser, que es en lo que creen. Pueden poner, por fin, en marcha, el “Nou PSC”. Y pedir la independencia… del PSOE.

6. En CiU se han quedado en blanco. Mas avanzó las elecciones pensando que arrasaría. Y no ha conseguido ni el plan a) mayoría absoluta, ni el plan b) subir mucho y convertir al PSC en residual, ni el plan c) quedarse igual. La “patacada” es muy grande. Pedían que los independentistas de otros partidos les “prestaran el voto” para conseguir una “amplia mayoría”. Y ha pasado lo contrario. No sólo no reciben votos prestados de ERC, sino que ERC se lleva regalados una gran parte de los nuevos independentistas que han surgido en CiU. La suma puede ser simplista, pero… ¿Cuántos escaños pierde CiU? 12. ¿Cuántos gana ERC? 11.

7. La derecha catalana, debilitada y peleada. En primer lugar porque los resultados no son buenos: +1 (PP) -12 (CiU) = -11. En segundo lugar, los dos partidos pensaban que montar una pelea pública les daría muchos votos. Los insultos les fortalecerían mutuamente. Pero parece que en Catalunya no somos mucho de “Sávame DeLuxe”, no nos va el morbo. Ahora ambos están en una situación de relaciones rotas. Y no pueden hacer ver que no ha pasado nada. CiU pierde votos y además, pierde a su principal aliado.

8. La izquierda catalana se despliega. IC-V ha sabido explicar que no sólo se puede vivir de la ilusión. En los barrios hay familias que lo han perdido todo en los últimos años, y en las calles ha habido manifestaciones cada día (maestros, médicos, farmacéuticos, Ayuntamientos, transportes, industria, policía y bomberos, estudiantes…). Herrera ha buscado el voto de estos ciudadanos y se ha llevado unos cuantos. La CUP es otro partido que habla claro y con los pies en el suelo. Y sin el apoyo de los medios (no hace falta, existe internet), ha entrado a hacer políticas anti-sistema desde dentro del sistema (“queremos ser el caballo de Troya de la política catalana”, dicen).

La voluntat d’un poble

És dilluns, 26 de novembre, i els operaris dels Ajuntaments comencen a baixar tota la publicitat que ha carregat els carrers de polítics. Entre tots els missatges que ara desapareixen, l’eslògan de CiU és el que millor ressona avui, ideal per definir el dia després d’unes eleccions.  Avui sí, sabem “la voluntat d’un poble”. I és bastant més complexa i interessant del que ens havien fet creure:

1. Catalunya és més plural que mai. Hi ha de tots colors. Just quan alguns cridaven a concentrar el vot en els pols forts, passa el contrari. Els partits petits creixen. Els grans cauen. L’eix nacional (Espanya-Catalunya) creix en la seva  gama de grisos i el debat en l’eix social (Esquerra-Dreta) pren més força: els candidats que han parlat de la crisi pugen amb força. Aquesta collage fascinant marca la gran diferència de Catalunya amb Espanya. Aquí hi ha un mosaic de 7 partits com a reflex d’una societat plural. Espanya és diferent: té una majoria absoluta del partit 1, una oposició del partit 2 i un partit 3 (IU) que fa el que pot per ser una alternativa al bipartidisme que PSOE i PP van crear als anys 80.

2. Els mitjans no havien entés la pel·lícula. La mateixa nit de les eleccions, els responsables dels principals diaris reconeixien a TV3 que estaven sorpresos i que no havien sabut explicar el que realment pensava la gent a peu. Les enquestes s’han equivocat molt (una del CEO donava 71 escons a CiU!). Senyors periodistes i ‘creadors d’opinió’: deixin de donar voltes pels passadissos dels parlaments i tornin a mesclar-se amb la gent, en el seu dia a dia. Perquè no només els polítics viuen i es retroalimenten en el seu petit món fictici. Els periodistes, moltes vegades, fan exactament el mateix.

3. Pugen els partits que tenen les coses clares. Junqueres, líder d’ERC, ha fet una campanya tranquila on el missatge era molt senzill: ‘Nosaltres seguim dient el mateix, amb un to més humil fins i tot: volem la independència’. I independentistes els han premiat. El mateix passa amb Ciutadans. ‘Catalunya és una regió d’Espanya’. El partit format al voltant de Rivera va nèixer per defensar aquesta idea. La han mantingut, i la gent que opina així, els vota.

4. Els resultats donen un Govern natural. Com encertava a dir Artur Mas, CiU és l’únic partit que pot plantejar un Govern. Enmig de la crisi i havent perdut 12 escons, necessiten un soci estable per no enfonsar-se més. ERC només demanarà que es mantingui la promesa d’un referèndum abans de 2014 i que a nivell de dèficit es comenci a fer alguna cosa que no sigui només retallar. El pacte el podrien tancar avui mateix, encara que simulin uns dies de negociacions. Les dues altres opcions de Govern de CiU serien PSC i PP. Les dues semblen impossibles.

5. El PSC ha canviat de classe. Fins ara eren un partit que jugava per guanyar. Han suspés més d’un cop i ara tenen nous companys d’aula. Els costarà acostumbrar-se a veure com els Herrera, Junqueras i Camacho treuen les mateixes notes que ells. És el moment ideal per començar de zero. Posar líders joves i decidir què volen ser, que és el que creuen. Poden posar per fi en marxa el “Nou PSC”. I demanar la seva independència… al PSOE.

6. A CiU s’han quedat en blanc. Mas va avançar les eleccions pensant que arrasaria. I no ha conseguit ni el pla a) majoria absoluta, ni el pla b) pujar molt i convertir el PSC en residual ni el pla c) quedar-se igual. La patacada és molt gran. Demanaven que els independentistes d’altres partits els “prestessin” el vot per fer una “amplia majoria”. I ha passat tot el contrari. No només no reben vots prestats d’ERC, sino que ERC s’endú rep regalats una gran part dels nous independentistes de CiU. La suma pot ser simplista, però… Quants escons perd CiU? 12. Quants en guanya ERC? 11.

7. La dreta catalana, afeblida i barallada. En primer lloc perquè els resultats no són bons. +1 (PP) -12 (CiU) = -11. En segon lloc, tots dos partits pensaven que muntar una baralla pública els donaria molts vots. Els insults els enfortirien mútuament. Però sembla que a Catalunya no som molt del “Sálvame DeLuxe”, nos ens va el morbo. Ara els dos partits estan amb relacions trencades. I no poden fer veure que no ha passat res. CiU perd vots i perd també el seu principal aliat.

8. L’esquerra catalana es desplega. IC-V ha sabut explicar que no només es pot viure de la il·lusió. Als barris hi ha famílies que ho han perdut tot en els últims anys, i als carrers hi ha hagut manifestacions cada dia (mestres, metges, farmacèutics, ajuntaments, transports, indústria, policia i bombers, estudiants…). Herrera ha buscat el seu vot i se n’ha endut uns quants. La CUP és un altre partit que parla clar amb els peus a terra. I, sense el recolzament dels mitjans (no calen, hi ha internet), ha entrat a fer polítiques anti-sistema des de dins el sistema (“volem ser el cavall de Troia”, deien).

Modelando (moldeando) la realidad

Hoy empiezan las 2 semanas de “non-stop político” en Catalunya. En unas horas saldrán los partidos en tromba a lanzar sus mensajes, a alertar contra los mensajes de los otros y a repetir el nombre de sus líderes con voz emocionada.

De forma muy conveniente, justo hoy se presentan dos encuestas que pretenden pronosticar el resultado que podríamos el día de las elecciones. Los dos estudios son “oficiales”. Uno es del CIS (Centro de Estudios Sociológicos), bajo la supervisión del Gobierno de España. El otro es del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), bajo la supervisión del Govern de Catalunya.

El problema de las encuestas oficiales es evidente, se suelen “cocinar” (sobretodo cuando estan a punto de llegar las elecciones) según las necesidades del partido en el poder. Queda bastante claro si comparamos los datos que dan la una y otra:

ELECCIONES CATALANAS

A. Proyección de voto (en escaños) según el CIS (Gobierno de España):

CiU 63-64

PSC 19

ERC 17

PP 16-17

IC-V 11

Ciutadans 7

SI 1

B. Y la encuesta del CEO (Govern de Catalunya):

CiU 69-71

PP 18-19

PSC 15

ERC 14

IC-V 10

Ciutadans 6

CUP 0-3

Aunque en principio estos datos sólo son las opiniones de quien coge el teléfono en llamadas aleatorias, la diferencia del panorama que pintan los dos poderes dan a entender que a veces la respuesta depende de quién pregunta.

A. De los datos del CIS se puede sacar la conclusión de que el gobierno español quiere dar a entender que CiU no tiene en realidad el poder real entre la gente en Catalunya que  habitualmente se “auto-atribuyen”. Por tanto no llegarían a la mayoría absoluta (que está en 68 escaños). Además, se presenta a Esquerra como un peligro que crece, algo que un voto al PP, o por lo menos al PSC, ayudarían a frenar.

B. Los datos que saca el Gobierno catalán, en cambio, quieren dar otro mensaje: CiU es una gran fuerza hegemónica con la que la mayoría de los catalanes se puede sentir identificado. Obtendrá sin problemas la mayoría absoluta (esa “amplia mayoría que nos hará fuertes a la hora de negociar con España”,  que precisamente pedía Artur Mas en los últimos actos). Este resultado frenará al PP, que aun así es un peligro porque se sitúa en segunda posición. Los socialistas se descalabran.

Hasta aquí la visión de los dos gobiernos.

Hoy a las 00:01 empieza la lucha por llamar la atención de nosotros, los ciudadanos. Veremos cuál de estas dos “realidades” (y todas las encuestas que irán apareciendo a partir de ahora los medios) se parece más al único dato que realmente contará: el de los votos reales, el domingo 25 de Noviembre.

El ‘Blues’ de Mas

CiU . La pregunta era com de gran seria la majoria. Mas ja es va posar el tratje de president fa una setmana, el dilluns previ a les eleccions. Havia guanyat el debat televisiu mostrant-se com l’empresari tranquil que sap que li ha arribat el moment de ser el número 1. Havia alertat contra la eufòria, però els últims dies abans de l’elecció ell mateix sabia que no calia fer res més, només esperar que passessin els dies, que arribés el diumenge. Així que al miting final del Palau Sant Jordi es va permetre un homenatje a sí mateix i ni tant sols va citar els seus oponents. Era la veritable festa de la victòria, 3 dies abans de que la gent votés.

Amb la distància més gran mai conseguida envers el PSC, i només a 6 escons de la majoria absoluta, a Artur Mar no li caldrà pactar amb ningú. Ni govern arriscat amb el PP, ni independentisme instantani amb ERC, ni sociovergència. En totes i cadascuna de les comarques (en totes!) ha guanyat CiU. La promesa de governar amb “humilitat”, d’escoltar les altres veus del Parlament, i sobretot, que Mas reconegués que “no som els salvadors, sino els servidors de Catalunya”, són un bon principi.

PSC. Es veia venir que el PSC s’enfonsaria, però un 18% de vots és un daltabaix impressionant, tenint en compte que a certes ciutats de Catalunya hi ha electors que votarien els socialistes encara que el seu candidat fos Buggs Bunny. Són els pitjors resultats de la història a Catalunya, i les raons es poden buscar en la crisi. Però el més just és buscar els motius en dues característiques que no són noves: la falta de carisma de Montilla (va fer un debat que feia mal de veure) i la dificultat del seu govern per explicar els avenços que han fet durant els últims anys (que n’havien fet d’importants).

PP. Deia la representant del PP a la nit electoral de TV3 que si fos per ella deixaria el plató i se n’aniria “directament a celebrar-ho amb els meus companys”, quan sortien els primers resultats. El PP ha fet un salt de gegant, i s’ha col·locat com a tercer partit català, només 10 escons darrere el PSC. Alicia Sánchez-Camacho, que en el seu moment va ser imposada des de Madrid per evitar que Montserrat Nebrera liderés un PP massa ‘catalanista’, ha fet una molt bona campanya (sobretot tenint en compte que hi va haver allò del joc de caçar immigrants). 384.00 vots a Catalunya són molts vots, i segurament n’ha rebut bastants milers d’ex-votants del PSC que han castigat més a Zapatero que pensat el programa d’Alícia.

IC-V Quan Herrera parlava de mantenir l’esperança dels verds realment s’ho creia. Havia aixecat els ànims en totes les trobades on anava, en els últims dies, i no es cansava de dir amb tota la il·lusió que “el futur no està escrit”. Ha sigut l’únic que no ha renegat del tripartit, i també l’únic que no ha intentat experimentar amb un canvi de prioritats. Al final, la seva valentia s’ha merescut uns bons resultats. Han perdut l’escó de Lleida (era molt difícil mantenir-lo) però 10 escons és un bon resultat per al germà petit d’un tripartit que s’enfonsava.

ERC Les enquestes ho deien, però a ERC creien tenir el pla per evitar-ho: fer fóra Carod-Rovira, simular que el últims 4 anys no han existit i utilitzar la paraula “independència” més que mai. Puigcercós s’ha deixat la veu en cada poble que ha visitat, explicant el seu dau de les 6 cares i recordant que el seu partit era el de Companys i Macià, i que per tant tenien més dret a rebre la confiança dels independentistes que els nouvinguts de Reagrupament i SI. Al final, ni tant sols poden excusar-se en això. No només els ha superat clarament el PP (malson!) sinó que han caigut a la cinquena posició, darrer IC-V i només amb el doble de vots que Ciutadans.

Ciutadans. Es consolida el partit, i té mèrit. Tothom esperava que desapareguessin tal com van aparèixer, però una bona campanya per internet i la capacitat d’aprofitar bé totes les oportunitats, ha permès que guanyessin vots en les seves importants segones eleccions. El resultat (3 escons) no els farà importants al Parlament, però Albert Rivera podrà seguir creixent com a polític, explotar el seu carisma ben assajat i parlar en castellà a l’hemicle, que prou premi és.

SI. Deia l’ex president del Barça fa uns mesos que un sondeig li donava un 17% de vots (o eren 17 escons?). Al final, i després d’una campanya sense arguments, ridícula en la forma i amb problemes legals, Joan Laporta ha aconseguit per la mínima un resultat prou bo. Fins el 85% del vot escrutat, només treia un escó, i era el de Girona, així que es podia donar la situació que el partit entrés al Parlament, però sense el líder del partit (que era cap de llista per Barcelona). Al final SI ha sobrepassar el 3% que marca la llei, i tot i rebre 3.000 vots menys que Ciutadans, han conseguit 4 escons. Serà interessant veure les negociacions del grup mixt  per repartir-se el temps d’intervenció en els plens. Laporta i Rivera seguts gairebé de costat serà una bona imatge de veure.

A %d blogueros les gusta esto: