Eres

Tarde de un domingo de finales de mayo, podría ser el momento más auténtico del año. Todo verde, el sol de verdad por fin se ha desplegado con algo más que luz. Calienta aún a las 6 de la tarde, y lo hará un buen rato más. El color alrededor es intenso, amarillento todo como la fotografía del cine europeo. En el parc de les Eres se oyen esos pájaros que tejían el ambiente en el suburbio de Berna donde vivía grossmueti, la abuela. Como allí, aquí a casi mil kilómetros, las flores también están concentradas en el aire. Allí el olfato llevaba a los jardines de las casas, aquí es el Estado quien riega los espacios públicos.

Sentado un rato sobre el inicio de una escalera de ladrillo, me pregunto cómo se llamarán esos minúsculos puntos rojos que recorren el suelo rocoso. ¿Serán algún tipo de creación unicelular? Los solía analizar detenidamente cuando, un poco más allá, allí en el edificio también rojizo, la escuela en la que crecí, sobraba tiempo después de salir del comedor, cuando alguna vez mis padres tuvieron que dejarme.

Por un momento el movimiento reflejo de palpar el bolsillo para buscar el móbil casi destroza el ambiente. Qué fácil es dejarse robar un momento de memoria por lo instantáneo.

Cuarenta y cinco minutos de estar al sol, solo, tranquilo. En ese tiempo podría haber repasado las noticias de varios diarios online o visto los tráilers de las novedades de cartelera de las dos últimas semanas en EEUU.

Muchas menos presiones autosugestionadas, tenía, cuando con 10 años me imaginaba el mundo y mi vida en este barrio. Mucho se ha experimentado fuera de aquí, desde entonces. La profundidad de momentos realmente a solas, en cambio, esos cuesta crearlos ahora. La soledad era, entonces, algo casi romántico. Mucho más que la hiper-conexión que ahora nos vende sensaciones sin memoria.

Anuncios

Etiquetas: , ,

5 responses to “Eres”

  1. Gemma. says :

    Sona a pau, això, més la soledat quasi romàntica jo no la canviaria per res.
    És útil, en moments que s’aconsegueix això, haver-se deixat (a posta o no), el mòvil a casa. I més, si ja era difícil amb un mòvil simple, ara encara ho és més amb l’invent aquest del “whatsap” (o com s’escrigui, és que em nego a fer servir aquesta eina que absorbeix a les persones del món social real, del cara a cara, al món imaginari i l’absentisme a les converses de qualsevol tipus).
    És bo fer una ullada al passat per poder recuperar allò que estava bé i que s’ha perdut al present. Jo crec que abans hi havia més riquesa a la comunicació del dia a dia. Es donava valor a la retòrica i avui dia s’ha perdut, en detriment per la societat (No sé, em fa pensar en les tertúlies que tenien escriptors i etc., com les del famos “Café Gijón” de Madrid).

    Per cert, no era tan mala idea la “d’aquell tu de 10 anys” ;).

    Mira, m’has deixat amb la intriga dels punts vermells al sòl rocós, pots penjar una foto (o enviar-me-la)? 🙂 Gràcies!

    Estan ways els moments a soles i amb tranquilitat. Jo estic desitjant acabar exàmens i tenir-ne’n vora el mar.

    Cuida’t! Abraçada!

    • Laura says :

      Doncs sí, necessitem pau com aquesta més sovint. Jo considero el whatsapp com una molt bona eina (m’estalvia molts calers), però no podem deixar que substitueixi la comunicació “real”, més personal
      .
      No puc estar més d’acord: Vora el mar, aquests moments són els millors… : )

      • Gemma. says :

        🙂 Coincidim doncs, en els moments vora el mar i la pau :).
        Jo, personalment, prescindeixo del whatsapp, pel que ja he exposat i perquè mai aconsegueixo fer missatges curts :P. Així que, aprofito l’internet+ telf, que ja paguem a casa per enviar e-mails o trucar a fixes. Pels “imprevistos” un sms o trucada, ja és suficient (per a mi, que potser sóc un pèl radical amb aquestes coses, si fos per mi, no tindria ni mòbil. Però entenc que hi ha diferentes opinions 😉 ).
        Cuida’t! Ah! Me passat pel teu blog, interessant 🙂

  2. Gemma. says :

    Ups, m’he 😛

    • Laura says :

      Potser hauriem, com tots sabem i pocs fem, fer-ne un bon ús de tot el que tenim a l’abast. Estic convençuda de que no només viuriem amb menys estrés, sino que, el més important, seriem capaços de sentir la veu del Creador més nítidament. Quántes vegades deu haver-nos intentat enviar un missatge i no ho hem sentit per culpa de tant “soroll”? Et dic una cosa: teràpia anti mòbil periòdica: el fico en un calaix i me’n oblido una temporada. Al principi tens una mica de “mono”, però t’asseguro que el benefici és molt gran.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: